Independència o submissió: s’ha de dir "NO" a Espanya sense matisos

Independència o submissió: s’ha de dir "NO" a Espanya sense matisos

La història recent de Catalunya és la història d’un poble que ha estat traït repetidament, no només per un Estat espanyol que mai no ha volgut entendre la nostra realitat nacional, sinó també per partits independentistes que han caigut en el parany del diàleg estèril i les cadires a Madrid.

Ens hem passat anys escoltant promeses buides. S’ha jugat amb l’esperança d’un poble, fent-nos creure que la negociació amb un Estat construït sobre la repressió, la corrupció i l’autoritarisme podia conduir-nos a la llibertat. Però cal dir-ho clarament: Espanya no negocia, Espanya imposa. I mentre nosaltres pactem, ells ens colpegen —amb porres, amb togues i amb la misèria d’un sistema que ens ofega.

La trampa del pragmatisme: més autonomisme disfressat

Els dirigents de JxCat i ERC s’han venut com a independentistes, però les seves accions han parlat més fort que els seus discursos. Han fet de la "governabilitat d’Espanya" un valor suprem, oblidant que la seva raó de ser era justament la d’engegar un procés de ruptura. El seu suposat "pragmatisme" ha derivat en autonomisme reciclat amb bandera estelada.

La seva participació a les institucions espanyoles ha tingut un únic resultat: legitimar un sistema que oprimeix. Han acabat actuant com corretges de transmissió de l’Estat, validant els pressupostos generals, gestionant la misèria amb les competències mig assignades, i reprimint mobilitzacions populars des del Govern de la Generalitat.

El règim del 78 no es reforma: es destrueix

L’Estat espanyol actual és hereu directe del franquisme. El règim del 78 no va néixer d’un procés constituent popular, sinó d’un pacte de despatxos que va blindar el poder de l’oligarquia, la monarquia i els cossos repressius. Aquesta estructura mai no ha acceptat la plurinacionalitat real ni el dret d’autodeterminació.

Els qui pretenen reformar-lo des de dins només aconsegueixen alimentar-lo. La monarquia segueix impune, els jutges campen lliures, les clavegueres de l’Estat operen sense control, i la repressió contra l’independentisme continua activa, amb milers de persones represaliades.

Negociar en aquestes condicions no és estratègia: és submissió. És legitimar el sistema que t’empresona, que t’espia, que t’humilia.

No hi haurà independència sense desobediència

La història ens ho demostra: cap procés d’alliberament nacional s’ha aconseguit mitjançant la col·laboració amb l’Estat ocupant. Irlanda, Algèria, les repúbliques bàltiques o Kosovo no van esperar autoritzacions. Van avançar des de la unilateralitat, la resistència i el poder popular.

Catalunya ha de seguir el mateix camí. No podem continuar amb la fantasia que l’Estat espanyol permetrà un referèndum acordat. Cal recuperar el mandat del Primer d’Octubre i fer-lo efectiu sense demanar permís.

Per això, és fonamental:

• Construir estructures de sobirania fora de l'Estat espanyol: des de cooperatives fins a xarxes de defensa popular.

• Impulsar una Assemblea de Càrrecs Electes amb capacitat legislativa simbòlica per començar a actuar com a república independent.

• Desobeir sistemàticament les imposicions espanyoles, començant per les institucions catalanes.

Cap col·laboració amb el règim: la via del bloqueig total

Mentre l’independentisme col·labori amb la governabilitat espanyola, envia un missatge clar: "no volem molestar". I Espanya aprofita aquesta debilitat per recentralitzar, com s’ha vist amb la Llei Mordassa, la repressió als CDRs, el cas Tsunami o l’espionatge amb Pegasus.

És imprescindible adoptar una nova doctrina: bloqueig total de qualsevol iniciativa del govern espanyol, vingui de dreta o d’esquerra. Això inclou votar "NO" a investidures, lleis, pressupostos i acords que perpetuïn la falsa normalitat institucional.

Aquest bloqueig no és nihilisme; és una eina política per generar inestabilitat, mostrar el conflicte real i forçar la comunitat internacional a posicionar-se.

El futur de Catalunya no pot passar per Espanya

Ja n’hi ha prou de votar "sí" amb l’esperança d’un diàleg que mai no arriba. Ja n’hi ha prou de fer equilibris entre Madrid i Barcelona mentre l’Estat segueix guanyant temps. Cal tornar a creure en nosaltres, en la nostra força col·lectiva, i desconnectar mentalment i políticament d’Espanya.

No es tracta només d’una qüestió nacional, sinó també social. El projecte d’independència ha de ser un projecte de transformació radical: feminista, anticapitalista, ecologista i profundament democràtic. I aquest projecte no neixerà de les institucions espanyoles ni de les engrunes que aquestes ens deixen, sinó del carrer i l’autogestió.

És hora d’escollir: independència o submissió. I l’única via és la ruptura.